Els misteris de l’aigua en l’obra de Gaudí (II)
[Continuació del post titulat “Els misteris de l’aigua en l’obra de Gaudí (I)”]
A banda del brollador, un altre dels elements que està directament relacionat amb l’aigua és la cascada de maó vist, formada per un arc catenari, que estava ubicada al jardí. A sobre de l’arc hi havia dues fileres de pilars prims de maó coronats per un àtic en els extrems del qual hi havia dos dipòsits d’aigua, que permetien que aquesta caigués de forma contínua com una fina pluja en una àmplia pila a peu d’arc. L’arc estava adornat en els carcanyols amb una sèrie de baixos relleus de terracota de l’escultor Antoni Riba, que és qui va fer també dues escultures en terracota que coronen les dues portes del menjador de la casa.
En un primer moment, la cascada formava part de la tanca del jardí. A més de proporcionar un ambient de frescor, actuava com a element de protecció de la construcció veïna, proporcionant, d’aquesta manera, una major intimitat.
El projecte de la cascada va ser presentat a l’ajuntament de la vila de Gràcia per tal d’obtenir la llicència d’obres en data d’1 de setembre de 1883, quan les obres de la Casa Vicens ja s’havien iniciat. Durant l’ampliació de la Casa Vicens i del jardí l’any 1925, la cascada va quedar convertida en una estructura exempta, com un arc triomfal, fins que va ser enderrocada el 1946, moment en què es ven una part de la finca. Es va reconstruir parcialment l’any 1976 en motiu del 50è aniversari del naixement d’Antoni Gaudí al barri Gaudí de Reus. El projecte el va dirigir Joan Bassegoda, director en aquell moment de la Càtedra Gaudí, per encàrrec de l’Ajuntament de Reus.
Ubicada també al jardí (concretament entre l’accés a la casa i el carrer Carolines) hi havia una font decagonal, reconstruïda més tard als jardins dels Pavellons de la Finca Güell. Va desaparèixer amb l’ampliació de 1925, ja que en aquell moment, el projecte de Joan Baptista Serra de Martínez havia de respectar l’eixamplament del mateix carrer Carolines.
Per acabar, una font natural d’aigua carbonatada a la qual s’atribuïen propietats curatives des del segle xviii és l’últim element al qual farem referència. La capella de Santa Rita, atribuïda a Joan Baptista Serra de Martínez l’any 1927, es va construir allí mateix. Farem referència a la capella ben aviat, però per anar-nos posant en situació, des del 1895 les aigües havien estat declarades d’utilitat pública i es comercialitzaven. La capella va quedar separada de la resta de la casa l’any 1946 amb la segregació de la superfície de la finca i s’enderrocà finalment l’any 1963, quan es va vendre el terreny.
