Gaudí i el seu concepte de casa
“La casa és la petita nació de la família. La família, com la nació, té història, relacions exteriors, canvis de govern, etc. La família independent té casa pròpia, la que no ho és té casa de lloguer. La casa pròpia és lo país natal; la de lloguer és lo país de l’emigració; per això la casa pròpia és l’ideal de tothom.”
Així comença un dels pocs escrits que es conserven de Gaudí, testimoni de les seves reflexions sobre la casa i la família. El text es titula La casa pairal i es va trobar adjuntat al quadern anomenat Manuscrit de Reus. En aquest manuscrit, l’arquitecte hi anotà des de comptes fins a diferents reflexions al voltant de l’arquitectura i l’ornamentació.
Al llarg de les seves reflexions podem entreveure amb claredat la idea que Gaudí té de la casa en un context sociocultural concret, malgrat que ell hi especifiqui que “la necessitat de la casa pairal no és sols d’una època o d’una família determinada, és la necessitat de tothom i de sempre.” Així, el jove arquitecte reflexiona sobre l’emplaçament ideal, sobre les dimensions del solar i sobre els usos que es fan de les estances dels habitatges, entre altres temes. En l’escrit també es dibuixen les característiques de l’habitatge ideal, que trobem finalment materialitzades en la Casa Vicens.
La principal referència del document és Barcelona, una ciutat que en aquells moments encara tenia més gent vivint dins els espais insalubres que conformaven les antigues muralles que no pas al nou Eixample, aleshores en plena construcció. Així, al llarg del text, Gaudí es mostra crític amb el projecte d’ampliació de la ciutat i amb l’especulació que aquest genera. Per contra, defensa el concepte de casa pairal, una llar aïllada, espai del nucli familiar, que ofereix unes condicions molt millors que no pas els habitatges urbans.
“En fi, la casa que imaginem té dos objectes: primer, per les seves condicions higièniques, fer dels que en ella creixen i s’hi desarrollen sers forts i robustos; i segon, per les condicions artístiques, dotar-los, en lo possible, de la nostra proverbial enteresa de caràcter; en un mot, fer dels fills que allà hi naixin, verdaders fills de la casa pairal”.
