Construcció i desconstrucció d’un arquitecte
El dia 7 de juny del 1926, Antoni Gaudí caminava per la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Havia creuat el carrer de Bailèn prop de la plaça de Tetuan. Era un camí que feia molts vespres per anar de l’església de Sant Felip Neri a la Sagrada Família. Tanmateix, aquell dia, quan es disposava a travessar el carrer, un tramvia el va atropellar i el va deixar sense sentit. El van dur a la casa de socors de la ronda de Sant Pere i d’aquí a l’hospital de la Santa Creu, greument ferit; pel seu aspecte de captaire, van trigar a adonar-se que es tractava del genial arquitecte; això no va ser fins que va ser reconegut per mossèn Gil Parés i l’arquitecte Domènec Sugrañes i Gras, que el trobaren a la sala de Sant Tomàs. Quan els amics que li feren costat li proposaren anar a una clínica, Gaudí contestà: «El meu lloc és aquí, entre els pobres». Va morir el dia 10 de juny del 1926 a l’hospital de la Santa Creu, a les cinc i vuit minuts de la tarda, i va ser enterrat el dia 12 de juny. (Font Wikipedia)
Ara fa 91 anys, un 10 de juny moria Antoni Gaudí a l’Hospital de la Santa Creu. Hi havia ingressat el dia abans, no com el reconegut arquitecte que era, sinó com un pobre desconegut de barba blanca a qui havia atropellat un tramvia.
L’any 1883 un altre Gaudí també desconegut, recent llicenciat en arquitectura, emprenia la construcció de la Casa Vicens i a l’hora la construcció de la seva vida, una vida que aniria molt més enllà d’aquell fatídic 10 de juny.
Entre els dos fets només van passar 43 anys, anys en què Gaudí va canviar la seva arquitectura, les seves creences, els seus valors i el seu estil de vida, començant com un novell arquitecte desconegut, vivint com un gran mestre reconegut i morint com un anònim desconegut. Polvus eris.
