Blog

“La casa és la petita nació de la família.

La família, com la nació, té història, relacions exteriors, canvis de govern, etc.

La família independent té casa pròpia; la no ho és té casa de lloguer.

La casa pròpia és lo país natal; la de lloguer és lo país de l’emigració; per això la casa pròpia és l’ideal de tothom.

No es concebeix la casa pròpia sense família; sols se concebeix així la de lloguer.

 

A la casa de família se li ha dat lo nom de casa pairal. Ab aquest nom, ¿qui no recorda algun bonic exemple en lo camp o en la ciutat? L’esperit de lucro i los canvis de les costums han fet desaparèixer de la nostra ciutat la major part de les cases pairals; les que resten gosen d’una situació tan oprimida i insuficient que acabarà amb elles.

 

La necessitat de la casa pairal no és sols d’una època i família determinades, és la necessitat de tothom i de sempre. La independència de l’habitació, la bona orientació i l’abundància d’aire i de llum de que careixen generalment les habitacions urbanes se va a buscar en aquesta infinitat de torres pels encontorns; donant-se lo cas estrany de tenir la major part de famílies dos habitacions a les seves habitacions quotidianes (i encara cosa més estranya, la que té més condicions és la que serveix menys).

 

Per a trobar aquestes qualitats, als habitants de les ciutats estrangeres no els condol aparta-se del centre de les mateixes, si bé que els ho permet los nombrosos medis de comunicació, que afortunadament, nosaltres també comencem a tenir.

 

Just és doncs que, aprofitant los medis que tenim, pensem en la verdadera habitació de família, i que juntant l’habitació urbana i la torre en naixi la casa pairal. A l’objecte imaginem-ne una, ni gran ni petita, una que podríem dir ordinària, enriquint-la i agrandant-la es convertirà en palacio, aixiquint-la i economitzant materials i adornos serà la modesta habitació de la família acomodada.

 

Figurem-nos que a un solar de l’Ensanche, gran segons les possibilitats del propietari, situat en un barri més o menys aristocràtic segons la seva fortuna i posició, lo rodeja una paret que sosté lo terreno del jardí a l’altura suficient per no ser vist del carrer, coronada per un ampit calat. Una llotgeta junt a la porta interrumpeix aquest terrat. Dintre el solar, per un cantó, es desarrolla una llarga rampa, camí de carruatges, per frente se presenta una escalinata, des del cim de la qual se descobreix lo jardí i, per entre els fullatges de les albes i dels plàtans, la casa. Les habitacions agrupades segons la necessitat de la seva orientació, formen un conjunt pintoresc. Així les amples finestres del dormitori miren a l’orient; lo despatx i la sala de família, al migdia; lo menjador d’hivern i les sales de visita, a ponent, i al nord, l’estudi, lo menjador d’estiu i altres dependències. Separades d’aquesta agrupació, i en la mateixa direcció, hi ha la cuina i les seves dependències auxiliars. Entre el dormitori i l’estudi, ombrejat per acàcies i llorers, s’hi sorprèn un porxo ornat de terres cuites que serveixen de niu als pardals de l’entorn. En l’àngul oposat, un hivernacle de ferro i cristall, jardí d’hivern, que comunica ab les habitacions de rebre i que pot ser habilitat com a saló per les grans festes de família. En lo interior per tot hi campeja la senzillès per sistema; lo bon gust, per guia, i la satisfacció de les necessitats i comoditats, per obligació. Tot és formal. Allí se troben representats tots els records de família, les gestes històriques, les llegendes de la terra, les delicades concepcions dels nostres poetes, los espectacles i escenes de la mare naturalesa; tot lo que té una significació i un apreci.

 

En fi, la casa que imaginem té dos objectes: primer, per seves condicions higièniques, fer dels que en ella creixen i s’hi desarrollen sers forts i robustos; i segon, per les condicions artístiques, dotar-los, en lo possible, de la nostra proverbial enteresa de caràcter; en un mot, fer dels fills que allà hi naixin, verdaders fills de la casa pairal.”

Manuscrit Casa Pairal, 1878-1888, Antoni Gaudí.  Museu Comarcal Salvador Vilaseca