Dimarts 26 Novembre, visita lliure i guiada al 50% de descompte. Codi: GAUDI50 (Limitat a 300 usos i no aplicable a visites ja promocionades)
La recuperació de la policromia original del fumador retorna als visitants d’aquest Patrimoni Mundial l’essència de la casa de finals del XIX.
A la primera casa de Gaudí han començat l’any a punta de bisturí. Després d’una aturada durant l’any 2020 aquest Patrimoni Mundial UNESCO reprèn el seu compromís de recuperar al màxim les estances gaudinianes de la casa, tal i com l’arquitecte les va concebre el 1885.
Durant el gran treball de restauració i rehabilitació que es va fer a la Casa Vicens entre el 2015 i el 2017, amb l’objectiu de convertir aquesta casa privada en casa museu, es va descobrir -pocs mesos abans d’obrir les portes al públic- que el color crema amb tocs daurats que predominava en l’estança del fumador no era el color original. Gràcies a un sistema de cales es va revelar que tant la part superior de les parets, decorada amb rajoles de cartró pedra, com el sorprenent sostre de mocàrabs de guix, presentaven una rica policromia blava de fons, diferents tonalitats de verd per a les fulles de palmera i daurat per a detalls dels relleus.
La retirada de tota aquesta policromia posterior a Gaudí s’ha de fer com si es tractés d’una operació quirúrgica, molt lentament amb bisturí, motiu pel que va suposar una tasca titànica l’any 2017, quan diferents equips van treballar de manera continuada per a recuperar el color original en gran part de la superfície. Tot i això, no va ser temps suficient per a retirar tota la tonalitat crema, per aquest motiu, des de llavors de mica en mica es realitzen tasques de restauració d’aquesta estança; la més intensa va ser la realitzada el gener de 2019 que va permetre recuperar la policromia original del sostre en la seva totalitat. Ara, del 10 al 18 de gener de 2022, la Casa Vicens romandrà tancada als visitants i serà la paret situada al costat est de la sala del fumador la protagonista dels treballs de restauració i conservació de la que s’eliminarà la capa de pintura de color crema i s’hi intervindrà per fixar la policromia original de color blau.
En paraules del seu director, Emili Masferrer, “recuperar l’essència del fumador és un objectiu vigent des que vam obrir el 2017, la intervenció en aquesta sala és molt complexa, no només per les seves dimensions sinó també per la delicadesa del material, per això és porta a terme principalment els dies que estem tancats al públic, per no interferir en les visites”.
Cal subratllar que la sala fumador és la sala més icònica de la Casa Vicens, amb prou feines 10 metres quadrats de superfície condensa la visió romàntica que a finals del segle XIX es tenia del món oriental, a més, és un espai on Gaudí ens convida a despertar els sentits de la visita, el tacte o, fins i tot, l’olfacte a través de la suggerent policromia dels elements decoratius, les textures dels materials i els efectes embriagadors de les aromes del tabac.
Context de la sala fumador
Parlar del fumador de la Casa Vicens és parlar del gust pel món oriental i l’exotisme que es posa de moda a tot Europa al segle XIX i que es va deixar sentir en totes les manifestacions artístiques, des de la pintura fins la literatura, passant per la música, el mobiliari o l’arquitectura. La fascinació de l’home occidental per allò oriental està fortament vinculada al moviment romàntic i assenta les seves bases en la política colonial per part de les potències europees. A Espanya, aquesta política fixa la seva atenció a l’Àfrica, i a través de la premsa es van divulgar hàbits, costums, indumentàries… dels seus habitants, propiciant l’accés a nombrosos gravats i litografies amb escenes orientals que van ajudar a captivar la imaginació de l’individu europeu. De la mateixa manera sorgeixen nombroses publicacions i estudis entorn aquest món encara desconegut.
En aquest context, apareix en l’arquitectura domèstica occidental una estança especial, associada al consum de tabac, amb una decoració que demostra l’interès decimonònic i la fascinació per l’exotisme i allò llunyà, ja que habitualment aquestes estances estaran ornamentades amb elements orientals, per tal de crear un ambient al·lusiu a un orient romàntic idealitzat, sorgit de la imaginació i la fantasia. Aquest espai particular incorporat en els ambients domèstics que es coneix a França com el fumoir i a Anglaterra com a smoking-room, prendrà el nom de fumador, saló àrab, sala turca, gabinet oriental, i es va posar de moda a tot Europa al segle XIX a les cases dels rics propietaris i està estretament vinculada a l’hàbit de fumar.
Tot i que el tabac va arribar a Europa amb la descoberta del continent americà, no serà fins al segle XIX que es generalitza el seu consum, importat ara des d’Orient, d’on prendrà els motius del seu imaginari. Fou durant la Revolució Industrial quan aquest producte es va popularitzar, tenint lloc una producció i una comercialització massiva.
Fumar cigars era una activitat associada a allò exclusiu, al luxe, a l’elitisme, encara que les molèsties provocades per l’olor de tabac van ser una preocupació constant durant el segle XIX, planificant la ventilació d’aquests espais en la concepció arquitectònica de la casa. Per aquest motiu s’incorporà a l’àmbit domèstic una habitació especial per desenvolupar aquesta activitat que havia de proporcionar altres al·licients més enllà de ser un lloc on retirar-se a fumar.
Aquest espai a més, representa en el context de l’arquitectura domèstica del segle XIX un exemple més de la clara divisió dels espais masculins i femenins, donat que aquest espai tenia un ús fonamentalment masculí. El fumador es configura com un lloc privat destinat als homes, on podien esbargir-se amb tota llibertat, parlar de negocis, llegir, descansar i gaudir del tabac, en una atmosfera de confort i amb una decoració adequada per a un ambient masculí, generalment inspirada en el món oriental. A Espanya la decoració d’aquesta estança en vinculà a l’estil arabitzant, fortament influït per l’herència musulmana.