Exposicions

‘Guerra’ és una exposició creada en exclusiva per a Casa Vicens per Nikki Luna. Luna és una artista filipina que viu a les Illes Balears. Fa més d’una dècada que està immersa en les històries de dones marginades i vulnerables. La seva exposició actual ‘Guerra’ continua fonamentada en la comunitat, teixint les seves narracions en art i recontextualitzant les seves experiències des d’un lloc d’opressió a una posició de poder. Luna és coneguda pel seu conjunt de treballs que aborda principalment la violència social i política amb una lent feminista. Cobreix —i no es limita a— la misogínia, les dones utilitzades com a armes a la guerra i els drets humans de les dones. Luna és una dona que viu i està connectada amb una nació que es recupera del colonialisme i que lluita sota l’imperialisme assetjada per qüestions com la pobresa, la corrupció i la manca de terres.

· Activitats: visites guiades

Amb motiu d’aquesta exposició s’han programat visites comentades en anglès, realitzades per la mateixa artista, que comptaran amb la traducció simultània al català i al castellà. Després de la visita comentada es pot fer la visita lliure a la Casa Vicens amb audioguia.

Les visites estan programades per als dies següents: 12 de febrer de 2022 (12:00h), 5 de març (12:00h), 2 d’abril (12:00h), 7 de maig (18:00h) i 4 de juny (18:00h).

· Resum per Adjani Arumpac

A les Filipines, al segle xviii, un pròsper assentament del voral del riu Kansahayan va fugir per escapar de les incursions pirates. Es van instal·lar a tocar del riu Tubig ng Bayan (poble d’aigua), on van construir una església en agraïment a la Mare de Déu del Santíssim Rosari. El poble es va anomenar Santo Rosario. A Guerra, Nikki Luna explora les seves arrels en aquest poblet d’interior del nord-est de les Filipines i evoca Rosario. Com si fos una oració, Luna agafa els grans del rosari i cadascun explica la història d’una dona normal i corrent que forma part de la seva família.

La Nanay Mili (mare Mili), la rebesàvia materna de Nikki, venia el cacau que collia al seu pati, bagoong (pasta de gambes) fermentat i el tulingan (un tipus de peix) que ella mateixa preparava a la cuina de casa. Cada dia posava la mercaderia en un alt contenidor de metall que s’assegurava al cap amb un gikin, un mocador enrotllat. Anava caminant fins al mercat del poble, amb la mercaderia sobre el cap. A terra, al costat de la carretera del mercat, s’agenollava i venia els seus productes. Quan podia, agafava el BLTBCo Bus cap a Manila per vendre en un mercat més gran. La Lola Conching, la neta de la Nanay Mili, era mestressa de casa. Estava casada amb en Lolo Jo, que va ser funcionari de Rosario durant 29 anys i que es va poder comprar un petit terreny al costat de l’habitatge. Va viure en una casa de formigó i conduïa un tot terreny i una moto. En Lolo Jo va quedar paralitzat després d’un accident de trànsit. La Lola Conching i en Lolo Jo van tenir dotze fills, dels quals vuit van ser dones.

Cinc d’aquestes dones van decidir buscar feina fora del país per ajudar la família. Així com la Nanay Mili s’assegurava la càrrega al cap amb un mocador enrotllat, aquestes cinc dones feien equilibris entre la precarietat i la voluntat de treballar de valent per a les seves famílies fora del país durant dècades. La Del va ser la primera que va marxar: va treballar a Alemanya durant 27 anys. La Tes va treballar a Mònaco, Niça, Bèlgica i Los Angeles. La Wena només tenia 21 anys quan va marxar a Alemanya. La Lyn va treballar a l’Aràbia Saudita durant una dècada. L’Alona fa 17 anys que treballa a Londres. D’aquestes vuit dones, tres es van quedar. Com la Lola Conching, la Wilma, la Juliet i la Beverly són devotes mestresses de casa.

Aquestes són les vuit dones, les que van marxar i les que es van quedar, amb les quals va créixer Luna. El camí de tornada a Rosario per explicar les seves històries vitals és tens. És la zona zero de la qual van decidir fugir o a la qual van decidir quedar-se. Guiada per les experiències viscudes per aquestes vuit dones de Rosario que parlen de si mateixes, però també d’incomptables relats d’altres mestresses de casa i treballadores filipines a la resta del món, Luna afila vuit làmines d’acer. Com si fos un bolo (ganivet típic de les Filipines), que s’utilitza tant a la cuina com al camp de batalla, aquestes fulles representen les lluites silencioses de les dones que combinen les cures ininterrompudes als altres amb la necessitat desatesa de tenir cura d’elles mateixes. Luna disposa les seves històries a mesura que reconfigura la seva narrativa en un melancòlic conjunt amb una flor d’acer que capta el patró del treball invisible femení i la violència domèstica infligida dins i fora de casa.

Les marques de la lluita són visibles als cossos de les dones. Impulsades pel desig de mantenir casa seva, al llarg del temps els seus cossos s’han anat desgastant mentre participaven mecànicament en transaccions nacionals i transnacionals que han tirat endavant les seves famílies i la debilitada economia filipina durant les últimes dècades. Quists, càncers d’ovaris i cataractes ara els omplen els ventres, els pits i els ulls. Luna documenta les transaccions que s’han produït a la fina línia que és la pell que separa el cos femení de les maquinacions externes de la societat. Transfereix aquesta abjecció a peces de seda que han eixugat la suor i les llàgrimes d’aquestes vuit dones. Aquestes documentacions tèxtils de fluids corporals són mapes físics que testimonien les lluites dels cossos de les dones reals.

L’encant perdurable de les dones de Luna rau en la seva actualitat. La persistència d’aquest confessionari es resumeix en forma de perles col·locades en una agulla d’or. En l’imaginari nacional filipí, la perla simbolitza l’abundància de recursos naturals que defineix un país que, durant molt de temps, ha estat subjecte a pràctiques d’extracció colonials i neocolonials. La ciència explica que les perles són secrecions per cobrir irritacions, cosa que no s’allunya de la visió artística de la marca de Luna de destil·lar l’atrocitat en formes cristal·lines que constitueixen el conjunt de les seves obres. Gràcies a aquesta tenacitat d’aferrar-se a la materialitat de les dones, ella, amb afecte, conforma les perles en un nom amb la cal·ligrafia cursiva de la seva mare.

Abans de casar-se, les dones de Rosario duien totes el mateix cognom, Guerra. Guerra és la història matriarcal no explicada amb la qual elles, malgrat les adversitats, han fet la seva vida.