Casa Vicens

Una primera casa, un arquitecte jove, un Gaudí diferent. Et donem la benvinguda a la Casa Vicens, la primera casa d’Antoni Gaudí. Et proposem la descoberta d’aquest espai. Junts podrem conèixer com es va construir, en què es va inspirar l’arquitecte, quines històries hi ha darrere les estances... L’edifici ha estat remodelat i això ha implicat un gran esforç per estudiar-lo i documentar-lo, per tornar al Gaudí més original. Estem segurs que la teva mirada ens farà veure coses que encara no hem vist, i és que Gaudí és això: una constant provocació a la descoberta.

El recorregut és lliure però et recomanem fer-lo de baix cap a dalt. L’audioguia t’ofereix fotografies de les diferents estances perquè et situïs. A més, durant la visita trobaràs personal de sala que t’ajudarà a resoldre qualsevol dubte o curiositat.

Començarem el nostre recorregut situant-nos davant la cafeteria. Des d’aquí, mirarem cap a la casa. Aquesta és la façana nord-oest i ens serveix per explicar que l’edifici no sempre ha estat com el veus ara. A finals del segle XIX, Manuel Vicens li va encarregar la construcció d’una residència d’estiueig a un jove Antoni Gaudí. L’arquitecte, aleshores recentment llicenciat, ja havia reflexionat anys enrere sobre com imaginava la llar ideal. Volia que estigués connectada amb la natura, que fos funcional i alhora estètica. L’encàrrec de Manuel Vicens li és perfecte per materialitzar aquestes idees. Gaudí dissenya un edifici singular, atrevit, ple d’elements que innoven i s’anticipen a l’època.

Anys més tard, la casa canvia de propietaris i es converteix en una llar plurifamiliar. Les necessitats de la nova família fan que, el 1925, l’immoble s’ampliï per primer cop. L’encarregat de fer-ho és Joan Baptista Serra de Martínez, amic de Gaudí. A l’exterior hi conserva l’aparença original, però amb petites i subtils diferències. Fixa’t en la franja vertical de rajoles blanques i verdes que comença a terra. La fotografia de l’audioguia pot ajudar-te a localitzar-la . La part de l’esquerra és la que s’afegeix i la de la dreta és l’original. En realitat, just en aquell punt hi havia la paret mitgera d’un convent, actualment desaparegut.

Si observes amb deteniment les rajoles de flors que hi ha al voltant d’aquesta franja veuràs que algunes estan col·locades en capicua i d’altres no. Les primeres pertanyen a l’obra originària i les segones, a la de Serra de Martínez. Una manera molt elegant de marcar la diferència.

Ara, avança uns metres i atura’t davant la font que trobaràs a la tribuna.

Ets davant la façana principal de la casa, una façana que mira a l’antic jardí i no al carrer, com es podria pensar inicialment. La idea de Gaudí, segons contava Serra de Martínez, era concebre l’immoble com una immensa heura arrapada al mur del convent contigu. Aquesta idea és la que explica molts dels elements que veurem, no només a l’exterior, sinó també a l’interior de la construcció.

Això també li permet orientar la casa cap al sud-oest i garantir-li un assolellament suau durant l’estiu.

Contemplar la façana és com presenciar una explosió de colors. Gaudí trenca amb les fórmules establertes i la revesteix amb ceràmica, un material aleshores més utilitzat als interiors que als exteriors dels edificis. És la primera vegada que ho fa, però no serà l’única. Aquestes rajoles, a més, l’ajuden a materialitzar la seva fascinació per la natura i la cultura oriental. La fusteria de portes i finestres és d’evident inspiració japonesa, i sobre aquest espai tribuna on hi ha la font, hi podem veure uns textos escrits en català antic que ens recorden inscripcions aràbigues. Cadascun fa referència a les diferents orientacions solars de l’immoble. La de la façana principal tracta sobre el caliu de la llar, la de l’esquerra, sobre el sol més matiner, i la de la dreta, ubicada a la zona més fresca de la casa, sobre l’agradable ombra de l’estiu.

Les parets que tens davant estan plenes de detalls. Abans de seguir amb la visita et convidem a examinar-les amb calma durant uns minuts i gaudir-ne de la descoberta.

“Quan hi vaig anar a prendre les mides del solar, estava totalment cobert d’unes floretes grogues, que son les que vaig adoptar com a tema ornamental a la ceràmica. També hi vaig trobar una exuberant palma de margalló, les fulles de la qual, foses en ferro, omplen la quadrícula del reixat i de la porta d’entrada a la casa.”

Sembla que amb aquestes paraules Gaudí va explicar al seu deixeble Joan Bergós el motiu de l’ús de les flors i del margalló. Tant un element com l’altre serveixen per explicar un aspecte força sorprenent de l’arquitecte: la seva voluntat d’economitzar en la construcció. Ara sembla que totes aquestes rajoles o aquesta reixa no són gaire econòmiques, però fixa-t’hi bé: els motius ornamentals de la ceràmica són sempre els mateixos. En realitat són pocs models molt repetits.

El mateix passa amb el majestuós tancat de forja de l’entrada principal. És un quadrat que també es repeteix. Gaudí economitza i ho seguirà fent en les seves properes obres. El famós ‘trencadís’ present en altres treballs seus és, de fet, una manera molt moderna d’aprofitar residus.

Pots continuar la visita al rebedor, la cambra més propera a l’escala de l’entrada.

Si vols, abans d’entrar al rebedor, fes un cop d’ull al jardí. Actualment és un petit oasi situat al bell mig del barri de Gràcia, però quan Gaudí el va idear era més gran i disposava d’una cascada immensa i una font circular que refrescaven la tribuna. A la Casa Vicens, Gaudí aconsegueix que la natura del jardí entri dins la casa, on l’aplica a les parets i els sostres, tot creant, així, una forta relació entre l’espai interior i l’exterior.

El jardí actual ocupa prop de 300 m2, presenta diversos parterres, testos amb plantes i una coberta enjardinada. És important destacar que s’ha recreat l’ambient de l’entorn original de finals del segle XIX i s’han respectat alguns arbres que ja eren a la finca, com ara l’alzina, que fa uns 8 metres d’alçada, o la magnòlia, d’uns 10-12 metres. La resta són plantes que es van col·locar durant la rehabilitació de la casa seguint criteris de les plantacions de l’època.

Però com és la vegetació que hi trobem? Sobretot, exòtica i ornamental, i adaptada a l’ombra, perquè, com et pots imaginar pels edificis que hi ha construïts, d’hores de sol n’hi ha ben poques.

Al nostre jardí també hi trobaràs un grup de palmeres: tenim la palmera datilera, washingtònies, grups de margallons i la palmera excelsa. A més, segons l'època de l'any, pots trobar plantes com la camèlia, el clavell de moro, la monstera, el gessamí xinès, rosers i lliris.

A banda de la flora, en el nostre jardí també hi ha espècies que hi han trobat un ambient adequat per viure-hi. Hi veuràs rèptils com el drac espinós rosat, de dimensions petites i de pell lleugerament rosa, o el dragó comú, que és més gros i robust que el rosat, així com alguna sargantana comuna.

Com et deus imaginar, els ocells també hi fan vida, en aquest jardí. És fàcil trobar-hi merles, pit-roigs, cotorretes pit-grises, coloms o pardals. Tots ells s’alimenten dels fruits de les palmeres i, a més, l’estructura arquitectònica de Casa Vicens els ofereix petites cavitats, ideals per amagar-se i fer-hi els nius.

Esperem que hagis gaudit del nostre jardí. Ara sí, ves fins al rebedor de la casa i endinsa’t en la primera casa de Gaudí.

El rebedor de la Casa Vicens és tota una declaració d’intencions. Antoni Gaudí pren la natura com a principal font d’inspiració i dissenya aquest petit espai de benvinguda com un element de continuïtat amb el jardí. De fet, al llarg d’aquesta visita podràs comprovar que això no és un fet aïllat, sinó que l’interior de l’immoble està concebut com un minuciós esclat vegetal que connecta amb l’exterior.

En aquesta primera estança ja queda palès que Gaudí s’avança al seu temps. El terra que trepitges està pavimentat amb opus tessellatum, una tècnica romana molt utilitzada anys després, durant el Modernisme. També la trobaràs en altres obres de l’arquitecte posteriors a la Casa Vicens, com la cripta de la Sagrada Família.

Si tombes a l’esquerra entraràs al menjador, la sala més noble de la casa.

Contempla l’espai amb deteniment. Heures que miren d’enfilar-se al pis superior, clavells, fullatge espès, aus que juguen amb el vent... Gaudí impregna la sala del menjador amb una explosió naturalista plena de detalls que vincula l’epicentre de la casa amb el jardí.

Els mobles que tens al voltant són els originals que va fer construir l’arquitecte. Estan fets a mida; i les pintures, de Francesc Torrescassana i Sellarés, estan concebudes expressament per a ells. Amb el pas del temps aquestes obres van adquirir una tonalitat marronosa fruit de la brutícia i del fum. Ara, en canvi, llueixen els seus colors originals gràcies al treball dels restauradors. Si observes la fotografia de l’audioguia, podràs veure clarament la diferència.

Tot seguit, et recomanem que surtis a la tribuna exterior per qualsevol de les dues portes que flanquegen la llar de foc.

Les diverses remodelacions que va patir l’immoble van afectar molt aquest espai. Entre altres coses, es va eliminar la font. Per sort, i gràcies a la col·laboració dels antics propietaris, s’ha pogut recuperar: era al jardí d’una casa força lluny d’aquí, a l’Empordà . Ha estat restaurada i ara té el mateix emplaçament i funció que tenia originàriament.

Hi ha moltes coses a dir d’aquesta tribuna, però primer seu i gaudeix-ne (sentim una conversa d’homes de fons i la remor de l’aigua de la font). Escolta la remor d’aigua i relaxa’t. I ara fem un exercici d’imaginació: al voltant no hi ha edificis, sinó el jardí original i la cascada, de la qual ja parlarem més endavant. Veus la teranyina metàl·lica de la font? Què penses que succeïa quan els rajos de Sol travessaven la seva trama? I d’on venia originàriament aquesta aigua?

Antoni Gaudí era un amant de la natura, ja ho saps, però a la Casa Vicens no només s’hi inspira, la construeix. Els rajos de Sol que passaven per aquesta teranyina projectaven els colors de l’arc de Sant Martí. I l’aigua que hi rajava anys enrere provenia de dipòsits de pluja. Quina lliçó tan magistral d’aquest jove arquitecte.

Però aquesta tribuna, malgrat ser un espai molt agradable, permet fàcilment el pas cap a l’interior de la casa. Per seguretat, en els muntants de les portes s’hi amaguen uns mecanismes que intuïm que podien tenir la funció de bloquejar el pas mitjançant reixes. Pots demanar a un dels guies que te’ls mostri.

Els porticons basculants, a més, serveixen per regular l’entrada de llum i la circulació de l’aire tant a la tribuna com a l’interior del menjador.

Ara, si vols, torna’t a relaxar, escolta l’aigua i pensa en altres edificis de Gaudí on la natura és present. No hi és en tots? La Casa Vicens va ser el primer.

Per continuar amb la visita pots tornar al menjador i dirigir-te al fumador, ubicat a la seva esquerra. La fotografia de l’audioguia et permetrà orientar-te.

Quin espai més estrany, oi? L’audioguia no permet reproduir l’olor que feia, però podem assegurar que era de fum. Aquesta estança és un fumador, un tipus de sala molt de moda a les cases burgeses de l’Europa del segle XIX. Si et fixes en la fotografia que t’oferim podràs fer-te una idea de quin aspecte tenia quan estava moblada. T’hi imagines Manuel Vicens amb els seus amics, conversant i fumant? Anys més tard, Gaudí en construirà un altre de molt més gran al Palau Güell. (sentim una conversa d’homes de fons).

No podem percebre l’olor ni sentir les converses d’aquest lloc exclusiu per a homes, però sí podem viure aquest ambient arabitzant que evoca la nit del desert: el color blau del sostre recorda el cel, i els mocàrabs reprodueixen fulles de palmeres farcides de dàtils. Un petit oasi oriental d’ús privat.

La decoració està feta amb cartró-pedra, un innovador material decoratiu. Es va patentar poc després de la construcció de la casa i va adquirir gran fama durant el Modernisme.

Durant els estudis de restauració es va descobrir que el color or dels mocàrabs no era l’original. Els restauradors van treballar mesos en aquest petit espai, per recuperar-ne la policromia blava originària. Ara et mostrem part de les parets i del sostre en aquest blau, però també en el color or que lluïa abans de la remodelació.

El nostre recorregut segueix a la primera planta.

Et proposem continuar a l’habitació de color rosa. Pots accedir-hi per la porta que queda a l’esquerra de l’escala. Es tracta, suposadament, del dormitori de la filla del matrimoni Vicens-Giralt. Si l’observes amb atenció veuràs que el to rosat està present tant a les parets com al terra de la cambra. El jove arquitecte ja era un apassionat dels detalls. Aprofita els pigments de les parets per acolorir-ne els paviments. D’aquesta manera aconsegueix una unitat cromàtica a cadascun dels dormitoris d’aquesta planta.

Abans de passar a la zona dels banys fixa’t bé en el distribuïdor. No en veuràs gaires més, com aquest. Donat que la casa no disposa de gaire espai, Gaudí evita els passadissos amb aquests enginyosos distribuïdors hexagonals. Una nova mostra d’audàcia funcional i alhora estètica.

A la Barcelona de finals del segle XIX, la majoria de llars no disposava d’aigua corrent. La Casa Vicens, però, s’avança un cop més al seu temps. Antoni Gaudí no només dissenya una pionera zona de banys amb aigua corrent, sinó que a més la divideix en diferents àrees: bany, vestidor i lavabo.

I ara, alça el cap i fixa’t bé en el fullatge que decora el sostre. Et sona? És la mateixa planta que has vist a les parets del menjador. L’arquitecte connecta subtilment els dos pisos de la casa amb una heura que s’expandeix pel pis de sota i que s’enfila fins on ets ara.

Et recomanem continuar la visita al dormitori principal. Està ubicat just al costat d’aquesta zona de banys.

Ets a la cambra més gran d’aquesta planta. Està dividida en dues meitats que llueixen colors i decoracions vegetals diferents. Semblen dues habitacions en una, oi? En origen, el dormitori principal estava dividit en dues estances comunicades entre si, una per a cada cònjuge. Aquesta separació era molt habitual a les llars de classe benestant de l’època. Gaudí, a més, les personalitza amb projectes ornamentals ben distints.

El sostre del dormitori també està inundat de vegetació. Com a quasi totes les estances de la primera i segona planta, l’arquitecte aprofita l’espai entre biga i biga per col·locar-hi cassetons de ceràmica inspirats en la natura.

Si t’apropes als finestrals veuràs que per accedir a l’exterior cal baixar un parell d’esglaons. Amb aquest audaç detall, Antoni Gaudí aconsegueix que la barana quedi més avall de l’habitual i no interfereixi en la contemplació del jardí des de l’interior de l’habitació.

Et ve de gust sortir una estona a la terrassa?

Un cop més, et trobes en un espai concebut com un punt de connexió entre l’interior i l’exterior de l’edifici. El banc-barana perimetral permet contemplar la vegetació del jardí amb calma i comoditat. Es tracta d’un element arquitectònic que Gaudí utilitza per primer cop a la Casa Vicens i que més endavant reproduirà a altres obres com El Capricho o la Pedrera.

Tingues en compte que les vistes han canviat molt, amb el pas del temps. Quan es va construir l’immoble, els edificis que tens al voltant no existien. Al seu lloc hi havia parterres amb flors, palmeres i margallons, i al fons, un mirador i una espectacular cascada de maó vist (sentim ocells i el soroll de la cascada de fons). Una enginyosa solució que garantia la sensació de frescor tan necessària a una casa d’estiueig.

Ara, si vols, torna a entrar i dirigeix-te a la petita sala que hi ha ubicada a l’esquerra del dormitori principal. La reconeixeràs fàcilment pel seu sostre.

La passió que Antoni Gaudí sentia per la natura anava més enllà de la inspiració. El jove arquitecte volia traslladar-la a cadascuna de les estances. No oblidem, a més, que la Casa Vicens era una residència d’estiueig, projectada com un espai d’oci i de descans.

Aquesta petita sala, en contraposició al fumador ubicat just a sota, probablement estava reservada a l’àmbit femení. A la cúpula, Gaudí hi dibuixa el contrapicat d’una de les torres que veuràs després a la coberta, com si es pogués contemplar el cel a través del sostre de la cambra. L’escena és tan real que gairebé podem sentir l’aleteig dels ocells. Al balcó, a més, les gelosies potenciaven la intimitat de l’espai perquè permeten veure l’exterior sense ser vist. T’hi imagines Dolors Giralt, esposa de Manuel Vicens, gaudint d’una tranquil·la tarda de lectura? (sentim pàgines d’un llibre, remor d’aigua, fulles d’arbres que es mouen amb el vent...)

Per continuar amb el recorregut et recomanem visitar l’habitació del costat, amb les parets de color blau.

La flor representada a les parets d’aquesta cambra serà un motiu recurrent en l’obra d’Antoni Gaudí. És la passionera, també coneguda com ‘flor de Crist’, que anys més tard apareixerà en el programa ornamental de la Sagrada Família.

Aquesta flor creixia ben a prop d’on ets ara. De fet, totes les plantes representades a la Casa Vicens van ser trobades per l’arquitecte a l’actual avinguda de la Riera de Cassoles, ubicada al costat de l’edifici.

Abans de passar al pis de dalt, et suggerim que t’apropis a l’escala i li dediquis uns minuts.

L’actual escala no té res a veure amb Gaudí, és fruit de l’última restauració de 2014. De l’original, en sabem ben poc.

Amb l’ampliació de Serra de Martínez l’escala de volta catalana que originàriament connectava les plantes de la casa va ser enderrocada. Com devia ser? Estava inspirada en la natura? Tenia una aparença purament tradicional o potser un punt exòtica? L’únic testimoni que se’n conserva són unes restes d’estuc grisós que formaven part de l’arrimador.

Les trobaràs a la paret que separa l’habitació blava de la nova escala que baixa, just per damunt la barana. La fotografia de l’audioguia pot ajudar-te a identificar-les.

Ara, si vols, pots continuar al pis de dalt.

Arribats a aquest punt del recorregut, ja deus conèixer força bé la casa. També et deus haver fet una idea de com era aquell jove Gaudí a qui Manuel Vicens va encarregar el seu primer gran projecte. Però, t’has parat a pensar en quin context ho va fer?

Com era la Barcelona de l’època? A què aspiraven, els seus ciutadans? Quins corrents culturals hi afloraven? A finals del segle XIX, Catalunya vivia un moment de transformació i esplendor artística. Mentre la seva capital enderrocava muralles i s’expandia, les bases del Modernisme s’afermaven, impulsades per l’enrenou intel·lectual de col·lectius catalanistes. Alhora, la Febre d’Or feia proliferar la classe benestant i, de retruc, la indústria catalana.

Aquest audiovisual és un viatge al passat. Els passis alternen tres idiomes: català, castellà i anglès. Esperem que en gaudeixis i que t’ajudi a descobrir una mica més l’ànima de la Casa Vicens, lligada a Barcelona.

Un cop finalitzada la projecció, et suggerim que vagis fins a l’altra punta de la sala, just davant l’ascensor. Allà t’espera una peça molt especial.

Aquest text és una còpia facsímil dels pocs escrits que es conserven d’Antoni Gaudí. És una bona mostra de la personalitat complexa de l’arquitecte: escriptura de traç ràpid i vigorós i cerca de la perfecció. Fixa’t bé en la lletra capital de l’inici del document i en la quantitat d’esmenes que va fer sobre el text. Cal pensar que és un esborrany que mai va arribar a publicar-se.

Gaudí no el va titular, però els especialistes l’anomenen Manuscrit de Reus o La casa pairal, ja que s’hi reflexiona sobre la llar ideal i les cases familiars que anaven desapareixent d’una ciutat que no parava de créixer.

En el primer paràgraf d’aquest text, l’arquitecte fa una autèntica declaració sobre la seva idea de família i de casa, tot i que ara cal posar les frases en el context de l’època.

Després de conèixer una mica millor la personalitat de l’artista, et convidem a descobrir una altra zona de la Casa Vicens. Només cal que avancis uns metres i et dirigeixis cap a la zona on hi ha les maquetes.

Potser en aquest moment t’estàs preguntant: on són els referents vegetals, els colors i els ornaments arquitectònics tan protagonistes fins ara? L’última planta de la casa, com era habitual a les llars burgeses de l’època, estava destinada al servei domèstic. Gaudí dissenya l’espai en funció de les seves necessitats, d’aquí la sobrietat i senzillesa que s’hi respiren.

Alhora, l’arquitecte concep la cambra com un regulador tèrmic de l’edifici. Els sostres alts garantien el confort a la resta de la casa i la diafanitat i les obertures perimetrals hi propiciaven una ventilació fluïda. Aquestes solucions responen al corrent higienista del segle XIX, conscient de la manca de salubritat a les ciutats.

Gaudí tornarà a utilitzar tots aquests recursos a les golfes de la torre Bellesguard i del Palau Güell, entre d’altres llocs.

Veus la maqueta més gran, ubicada al bell mig de la sala? Aquest model permet visualitzar a la perfecció com era la Casa Vicens originària. La distribució dels espais, les dimensions del jardí, la ubicació de l’immoble respecte al solar... T’has fixat que abans el terreny envoltava les tres façanes de l’edifici? Anys després de finalitzar la construcció de l’obra, l’Ajuntament de Barcelona va ordenar eixamplar el carrer per on has accedit a la casa. Això va afectar de ple l’immoble i el mur perimetral va quedar completament adossat a una de les façanes.

Pren-te el teu temps i observa la maqueta amb detall. T’has adonat que hi ha diversos elements relacionats amb l’aigua? Antoni Gaudí n’era un enamorat. L’arquitecte la integra a la seva obra mitjançant tres construccions: la font de la tribuna, la font propera a l’accés principal de la casa i l’espectacular cascada que presidia el jardí. D’aquesta manera aprofita les mines d’aigua subterrània que passen pel terreny i aconsegueix refrescar l’ambient del jardí.

Al Museu de les Aigües de Cornellà pots visitar una reproducció a escala real d’aquesta cascada.

Darrere d’aquesta maqueta n’hi ha una altra d’escala més petita. Representa la Casa Vicens al 1927.

Així era la casa després de la reforma de Serra de Martínez. S’hi poden veure l’ampliació del solar, la cascada i una petita font aïllada, ubicada a la zona sud-est. És el sortidor de la tribuna, traslladat al jardí arran de les obres.

Però potser el que més et crida l’atenció és la construcció que hi ha en el punt més allunyat de la casa. Era una capella que allotjava una font d’aigua mineral. Donat que se li van atorgar efectes curadors, es va dedicar a la patrona dels impossibles, santa Rita.
Si avui és 22 de maig, ja deus haver vist que la Casa Vicens s’omple de roses el dia de Santa Rita. Si no has tingut aquesta sort, estàs convidat a tornar-hi aquest dia i a compartir-lo amb nosaltres i amb tots els graciencs.
I ara, si et ve de gust, puja fins al darrer pis.

Estem arribant al final del nostre recorregut. En aquest espai tornem a veure clarament la diferència entre la construcció de Gaudí i l’ampliació de Serra de Martínez. La zona per on pots passejar pertany a l’ampliació i la que queda restringida per ser més delicada és l’original.

Però abans de parlar de la coberta de Gaudí mira al teu voltant...

Quan Manuel Vicens i Gaudí van escollir aquest indret per a construir-hi una casa d’estiueig, no tenia aquest aspecte. Anys enrere el perímetre del jardí era més gran: des d’aquí es podien veure cims, turons i segurament l’església dels Josepets de Gràcia, i la remor d’aquest indret també era molt diferent. (sentim ocells i la campana d’un tramvia llunyà).

Aquests sons que ens transporten a finals del segle XIX ajuden a entendre millor la coberta d’Antoni Gaudí. Servia per recollir aigua, però també permetia passejar-s’hi. Para atenció als passadissos, les xemeneies, la torre i les escales. Es tracta d’una coberta transitable, una mena de passeig de ronda. Potser ja has estat a la Pedrera i has caminat pel seu terrat. De nou, Gaudí avança solucions arquitectòniques que aplicarà en construccions posteriors com la Pedrera, la Casa Batlló o el Palau Güell.

I aquí tanquem el recorregut. La Casa Vicens és realment una casa manifest que s’anticipa al seu moment. Són els fonaments que convertiran Antoni Gaudí en un dels arquitectes més revolucionaris de tots els temps. I és que, quan el 1885 s’acaba la construcció d’aquest edifici, el Modernisme tot just arribava a Catalunya.

Agraïm molt la teva atenció i companyia. A continuació, en aquesta audioguia trobaràs informació de l’exposició temporal i també de l’espai botiga del soterrani. Te’n recomanem la visita. Per trobar l’exposició temporal només cal que baixis fins a la primera planta i tombis a la dreta.

L’espai botiga era l’antic magatzem de la casa. Antoni Gaudí és conscient de les necessitats de cada estança i projecta un espai funcional, capaç de mantenir-se fresc i airejat malgrat trobar-se sota terra.

El sostre és de volta catalana, una tècnica tradicional que l’arquitecte farà servir en moltes de les seves obres posteriors. Pots trobar-la a la cripta de la Colònia Güell o a la Sagrada Família, per exemple.

Abans de sortir, et convidem a passejar per la sala i a gaudir de l’audiovisual que mostra alguns aspectes del projecte de restauració i rehabilitació de la casa.

Si vols, pots tornar al jardí, a l’espai cafeteria o a la sortida a través de la porta que trobaràs al costat del taulell de la botiga.